“Es podria dir que la meva música pertany a una era del tot diferent, una que podria venir en el futur”.
Va ser la resposta de Frederic Mompou (1893-1987) al periodista Carlie Hope Simon, en una entrevista feta a New York l’any 1970. Durant la segona dècada del segle XX, coincidint amb la primera etapa compositiva, els pensaments de Frederic Mompou giraven a l’entorn de qüestions filosòfiques i artístiques (els contraris, la unitat, la perfecció, l’eternitat, la identitat…), els quals van fonamentar el seu particular principi estètic de recomençar, descrit en el text El camí de l’art de 1920. Eren reflexions sorgides de l’experiència vital , que cercaven una resposta lògica al seu estat incòmode en percebre les contradiccions sobre les quals s’edificava la vida.
Des de l’adolescència havia estat lector de diversa literatura poètica i filosòfica, lectures de Maurice Maeterlinck (1862-1949), l’Eclesiastés (Antic testament) i els Upanishads (S.VI a.C.), en són tres exemples. Hem de considerar que durant els primers anys del segle XX, Europa rebia, com passa actualment, influència de les cultures de l’orient. Mompou les va integrar a les seves reflexions tot i l’educació cristiana i catòlica rebuda, pròpia de la classe burgesa de l’època. Els seus raonaments volien trobar un sentit, una explicació, que li permetessin comprendre una realitat contradictòria. Als 15 anys d’edat va demanar als seus pares deixar els estudis escolars perquè l’experiència als Hermanos de la doctrina cristiana havia estat frustrant.
Les reflexions consolidarien el que podríem anomenar una consciència d’unitat. La percepció d’aquesta unitat se li va manifestar l’any 1910 amb la revelació d’un acord arquetip de sonoritat metàl·lica, que en sintetitzar la unió de la consonància amb la dissonància permetia una percepció sonora d’unitat vibratòria. Sobre aquest acord va escriure que tota la seva música estava dins aquella harmonia. Així mateix, com hem dit, l’evolució d’aquells pensaments durien a formular, deu anys més tard, el principi estètic de Recomençar.
Després d’una dècada fructífera i una altra de crisi, en la dècada dels anys quaranta, i coincidint amb la composició de la major part de les cançons per a veu i piano, Mompou experimentà la màxima brevetat formal amb petites peces que signava i enviava a diversos països com a sintonies de ràdio. Aquestes realitzacions o composicions, una mena de haikus sonors, en ocasions acompanyats de poemes o dedicatòries, expressaven un flux instantani d’un estat, no d’un procés. D’aquesta forma, la consciència d’unitat desenvolupada en la seva adolescència i joventut, adquiria la màxima realització gràcies a la brevetat. A partir de la dècada dels anys cinquanta inicia les primeres peces de Música callada, utilitzant algunes d’aquestes idees musicals tan breus al servei de “compondre” aquests instants. Mompou entrarà a la paradoxa de compondre allò que expressa un estat de fluïdesa i no un contingut que creix, que parla, que es desenvolupa, a la manera tradicional amb la qual la música pren la seva forma i matèria. El gran director romanès Sergiu Celibidache (1912-1996) raonava que els sons no són la música, sinó només la porta per arribar-hi. Des de la brevetat i la concreció d’aquesta brevetat, Mompou cerca la música i aquesta apareix més intensament en la mesura que amaga la visibilitat de la seva matèria. De la mateixa manera que en la experiència del Tao, hom s’allunyarà en la mesura que el vulgui definir. Aquesta és la paradoxa del nom Música callada, coincident amb un nou moment estable de la seva vida que esdevé un recomençament del seu recomençar, trenta anys després.
En moltes ocasions, Mompou va dir que fou en les lectures de Juan de la Cruz (1542-1591), quan estava treballant amb el Cantar del alma (1951), on va descobrir l’expressió més exacta i definitòria de la seva música. Aquell vers del Cántico espiritual entre l’ànima i Crist, el seu espòs, significa un moment, que no és nit ni és dia, perquè és els dos moments, perquè és l’instant de la unitat de tots dos, en el qual es dóna la transformació i s’experimenta el goig.
“La noche sosegada,
en par de los levantes de la aurora,
la música callada,
la soledad sonora,
la cena que recrea y enamora.”
Mompou, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1952), esmentà el pressentiment del místic castellà sobre una música callada, afirmant que a les seves partitures podria trobar un anhel de realitat. Mompou volia expressar, amb els mínims intermediaris, la música que pressentia el poeta, la mateixa a la qual es referia el director d’orquestra. La relació de la música de Mompou amb els continguts de la poesia de Juan de la Cruz és tant o més rellevant pel fet de ser poeta, per a ser l’única via per dir allò inexpressable, que per una intenció pretesament mística del compositor. Mompou veu en aquells poemes la possibilitat de donar cos i fer visible un contingut indesxifrable, expressable només amb la inclusió del silenci, sense cap altra connotació religiosa o mística. És per això que aquestes vint i vuit petites joies de la literatura pianística del segle XX representen una aportació important a la creació musical, perquè recuperen efectivament la presència del silenci, el qual no és vacuïtat ni el no res. Tal com la música és callada, el silenci és sonor. No ho és a través dels sons, sinó de la consciència transformadora de la música que hi ha al darrera d’aquests. Per aquesta raó, no es tracta d’una música fàcil d’expressar. Més aviat s’ha de permetre que s’expressi. Donada la intensitat del contingut i la senzillesa del seu vestit, només pren sentit quan és abordada per un intèrpret disposat a apropar-s’hi des d’una actitud contemplativa per a participar d’una experiència transformadora. Aquesta és l’actitud del concert d’avui a càrrec de Josep Colom, intèrpret magnífic en aquest sentit perquè és capaç de transmetre aquesta experiència transformadora a través de totes les peces recollides en quatre quaderns, de forma continuada com un sol traç, tot i ser compostes del 1951 fins el 1967.
El pensament dels místics del segle XVI comportà l’actitud d’abandonament, d’un deixar-se anar, probablement originada per la contradicció que es generava entre la consciència d’un mateix i l’arribada de la modernitat. Juan de la Cruz descrivia la tercera senyal que permetia percebre la presència d’allò espiritual: “La tercera y más segura es si el alma gusta de estarse a solas con atención amorosa a Dios sin particular consideración, en paz interior y quietud y descanso, y sin actos y ejercicios de las potencias, memoria, entendimiento y voluntad- a lo menos discursivos, que es ir de uno a otro -; sino sólo con la atención y noticia general amorosa que decimos, sin particular inteligencia y sin entender sobre qué”.
En aquest escrit, el místic fa la consideració que a l’estat espiritual si arriba gràcies a “l’abandonament”. No cal pretendre a Déu, sinó estar en quietud i descans, defugir de l’enteniment i la voluntat, defugir del discurs. Només cal l’atenció amorosa, sense voler entendre l’objectiu. Proposa fluir amb una actitud amorosa per arribar a l’estat superior, restant rellevància a la intel·ligència. Frederic Mompou també va escriure reflexions en aquest sentit, relativitzant els valors de la intel·ligència si no era per prendre consciència de la ignorància: “la música fue el descanso del séptimo día de la creación”, “el màxim de saviesa consisteix en arribar a la convicció absoluta d’una conscient ignorància. A saber matemàticament, científicament, espiritualment que ignorem el perquè del perquè de tot”.
És sorprenent que el pensament fos escrit l’any 1919.
En el discurs que presentava la seva nova criatura deia que a aquesta música no se li demana arribar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima. Segons Mompou, Música callada equival a música que es guarda per a si, fa un viatge cap al seu centre, i en aquest sentit la podem considerar una expressió mística, tot i que també és una expressió de la concreció, de la mateixa manera que el pas de la circumferència al seu centre equival al pas de l’exterior a l’interior, de la forma a la contemplació, de la multiplicitat a la unitat, de l’espai a l’inespacial o del temps a l’intemporal. En aquest sentit, aquesta música callada, per la seva naturalesa confinada i de recolliment, sembla filla dels nostres dies i no pas del segle XX. Pot ser música benefactora i útil perquè ens convida a l’experiència d’escoltar d’una altra manera, de canviar la consciència i adaptar-nos als canvis que ens esperen en la nostra època d’incerteses. Perquè ja no són temps només de sorolls, ni de viure en la distracció d’una evolució que no té en compte el nostre origen comú amb el silenci.
Mompou comentava als seus amics compositors de l’avantguarda musical espanyola que potser la seva música vindria després de la d’ells. Han passat gaire bé 35 anys de la seva mort i sembla que els canvis de paradigma que estem vivint en tots els àmbits de les nostres societats facilita que la música de Mompou sigui progressivament més comprensible, més visible i més actual. Potser fou un visionari que va fer una música per a ser compresa en una altra era com ell mateix suggeria al Carlie Hope Simon, el qual curiosament va titular el seu article: Visionary purity, the music of Federico Mompou (New York,1970).
Adolf Pla
Text: Adolf Pla. Autor de F. Mompou, El eterno recomenzar (Ed. Boileau, 2017) i l’enregistrament de l’obra completa per a piano de Frederic Mompou (La mà de guido LMG2118).